ACTIVITATS

-> A continuació trobareu imatges característiques d'una tradició de l'any, digueu quina és cadascuna d'elles, ordeneu-les de l'1 al 7, de la que succeeix primer segons els mesos de l'any a la última que se celebra de l'any i, després digueu quin dia concretament se celebra cadascuna d'elles.

-> Ara que ja coneixeu i heu vist l'explicació de moltes tradicions culturals al món, feu una descripció d'una festa tradicional que no apareixi en les entrades anteriors.

-> Quina de les tradicions explicades t'ha semblat més interessant i divertida? Per què?

-> Feu un dibuix de vosaltres mateixos, mostrant quin va ser la vostra darrera disfressa de Carnaval.

CAP D'ANY: nit del 31 de desembre

Doncs bé, seguim amb el nostre itinerari de festes i tradicions.

Però, aquesta és la última tradició que expliquem!

Sabeu quina serà?

Molt bé! Cap d'any!



Ben segur que sabeu com es celebra aquesta festa al nostre país, però aquesta entrada té com a objectiu fer conèixer com es celebra aquesta mateixa tradició en diverses parts del món.
Llegiu i veureu com us interessa!

Els italians inicien la notte di Capodanno amb un sopar en el que les llenties són un plat imprescindible. A més, després de brindar pel nou any, és costum tirar la copa per la finestra.

D'altra banda, els ciutadans noruegs prenen el tradicional aiguardent i en el menú no els hi falten plats a base de peix i arròs amb una ametlla que omplirà de bon ambient el dinar.

Per als anglesos, aquestes dates assenyalades no serien el mateix sense el seu christmas pudding, mentre que els francesos fan un révellion (sopar de cap d'any) en el que cuinen grans quantitats de menjar.

En canvi, els alemanys tenen com a tradició deixar en el plat algunes restes del que hagin sopat fins després de mitjanit, com a forma d'assegurar-se una despensa ben variada durant l'any següent.

Els primers en veure l'any són els japonesos. Aquesta nit preparen sopa de fideus abans d'acudir al temple budista per a demanar bona sort.

En Dinamarca el dia d'any nou es trenquen contra el terra els plats vells. És costum trencar plats en la porta de la casa dels amics i de les persones estimades.

Els israelíes, per a donar la benvolguda a l'any, mengen pomes untades en mel. Així, aquest any serà molt i molt dolç.

Ara que ja heu après com se celebra la nit de cap d'anys en altres cultures, feu una expressió escrita, redactant com vau celebrar la passada nit de cap d'any, quines persones hi ereu presents...

Tot seguit, encercleu els verbs que trobeu en els tres últims paràgrafs i digueu la persona, temps, mode, conjugació de cadascun d'ells.


Endavant, que ja arribem al final del nostre itinerari!!!

NADAL: 25 de desembre

En relació a l’anterior tradició trobem aquesta festivitat. Arribem al Nadal! Ja hem vist que aquest dia ve el Pare Noel, però, per què i com celebrem la festa?

Juntament amb la Pasqua, és la festa cristiana més important. En aquesta, se celebra el naixement de Jesús. Així doncs, ha esdevingut una tradició que se celebra arreu del món, fins i tot per gent que no pertany a la religió cristiana, com és el cas de la Xina i el Japó. Com sabeu, a l'hemisferi nord coincideix amb l'inici de l'hivern, per tant, és normalment temps d'estar a casa i en família.

D’altra banda, el Nadal s'associa a un nombre d'icones i símbols, com l'arbre de Nadal, els Reis Mags, el Pare Noel, el pessebre, les nadales, les estrenes, les postals de Nadal, la neu, però, sobretot, a la compra de regals.

El Nadal a Catalunya

El Nadal en aquesta comunitat autònoma disposa de les seves particularitats pròpies. Un exemple és el Tió de Nadal, també anomenat Tronca o simplement Tió. Un altre seria el fet de celebrar Sant Esteve, el dia després de Nadal, per a poder-se reunir així amb l'altra part de la família amb qui no s'havia pogut estar per Nadal. Aquest dia, a més, els nens diuen un vers i a canvi, els pares els donen alguns diners.

A moltes comarques es fa la rebassa de Nadal, on el fillol dóna una felicitació al padrí, i aquest el respon amb un regal; que depenent del lloc pot ser un tortell de Nadal, o un present.

També és molt típic a molts pobles de Catalunya anar a veure Els Pastorets, representació teatral centrada en l'adveniment de Jesús.


Altres celebracions associades a les festes de Nadal

A banda de la celebració del dia 25, el Nadal inclou altres festivitats, com el cap d'any, que també és celebrat amb gran força, i els Reis que, entre el dia cinc i el sis de gener, porten regals a tots els infants. També se celebra el dia dels Sants Innocents.

Com hem dit, a Catalunya i a les Illes Balears, se celebra també la festa de Sant Esteve, coneguda a les Balears com la Segona Festa del Nadal, en què es fan també les típiques celebracions familiars nadalenques.


Menjars típics

El Nadal s'associa també amb un bon grapat de dolços, menjars i begudes: el torró, el massapà, la fruita seca, el cava, etc. El menú típic de la cultura catalana pel dia de Nadal és la Escudella i la Carn d'Olla de primer i Tall de segon. L'Escudella és un brou molt complert que es fa amb tot tipu de carn (vedella, porc, gallina, bull negre, bull blanc...), així com amb la tradicional pilota (Carn picada, all, julivert), patates i cigrons. De primer, per tant, se serveix el Brou amb Galets grans (típics de Nadal) i es treu a taula tota la Carn d'Olla que s'ha utilitzat per poder servir-se acabada la sopa. De segon, segons la tradició s'ha de servir Tall, és a dir, carn. El més habitual és que sigui pollastre o vedella al forn o a l'ast. Aquest àpat s'acostuma a acompanyar de cava o vi negre. Per postres servirem els torrons i les neules, acompanyat de moscatell.

Sabieu què?

Avui dia, el país que celebra més el Nadal mundialment és Puerto Rico: les seves festivitats nadalenques comencen des del dia després d'acció de gràcies (novembre) i culminen al febrer, en la celebració de la candelaria. També és destacable que en molts llocs d'Europa i Amèrica hi ha una creixent tendència per a recuperar el sentit religiós del nadal i el seu veritable significat.


Redacteu una postal de Nadal desitjant bones festes a la persona que vulgueu que rebi la felicitació.

PARE NOEL: 25 de desembre (o nit del 24)

Us sona el nom de “Viejito Pascuero”,“Colacho”,“Julemanden” o “Babbo Natale”?

No? I si us dic “San Nicolás”, “Santa Claus” o “Pare Noel”?
Doncs si, efectivament, es tracta del personatge llegendari que segons la cultura occidental porta regals als nens per Nadal.
Com heu pogut veure, aquest és reconegut per diversos noms, els quals varien en funció de l'idioma del país que visiti la Nit de Nadal.

Ara bé, sabeu d’on sorgeix aquest personatge?
Aquest està inspirat en un bisbe cristià d'origen grec anomenat Nicolás de Bari, que va viure en el segle IV a Anatolia, a les valls de Lícia (a l'actual Turquia). Era una de les persones més venerades pels cristians de l'Edat Mitjana, del que encara avui dia es conserven les seves relíquies en la basílica de Bari (Itàlia).
Fill d'una família acomodada, el seu pare desitjava que seguís els seus passos comercials en el Mar Adriàtic, mentre que la seva mare pretenia que fos sacerdot com el seu oncle, el bisbe de Mira. Lamentablement, la pesta va solucionar el seu dilema, doncs els seus pares van morir mentre tractaven d'ajudar als malalts de la seva ciutat. El noi, commogut amb la desgraciada situació de la seva gent davant semblant malaltia, va repartir els seus béns entre els necessitats i va partir cap a Mira per a viure amb el seu oncle i ordenar-se com sacerdot, cosa que va assolir als 19 anys. Més tard, al morir el seu oncle, va ser triat per a reemplaçar-lo. D'ell es conten centenars d'històries, especialment narrant els seus miracles i les seves bondats envers la gent pobra.
En aquest sentit, la seva relació amb els nens neix d'una història que indica que un criminal va apunyalar a diversos nens, llavors el sant va resar per ells i va obtenir la seva curació gairebé immediata. Ara bé, la seva mítica fama de repartidor d'obsequis es basa en una altra història que explica que un empobrit home no podia casar les seves tres filles per no tenir el dot necessari. Assabentat d'això, quan les noies tenien edat per a casar-se, Nicolás va lliurar, a cadascuna d’elles, una borsa plena de monedes d'or i tot això ho va fer en secret: a través d’una finestra, va posar la borsa d'or dins dels mitjons de les nenes, que penjaven sobre la xemeneia per a assecar-se.
D’altra banda, també va ser nomenat Patró dels mariners, perquè, diu una altra història, que estant alguns d'ells enmig d'una terrible tempestat en alta mar i veient-se perduts, van començar a resar i a demanar a Déu amb oracions com ara “Oh Dios, por las oraciones de nuestro buen Obispo Nicolás, sálvanos”. En aquest moment, la figura de San Nicolás es va fer present i va calmar les aigües.
Així doncs, tal va ser l'admiració que van sentir per ell que es va convertir en sant patró de Grècia, Turquia, Rússia i la Lorena, i la seva popularitat es va estendre per tota Europa.

Però com es relaciona aquest personatge amb els regals de Nadal?
En l'antiguitat, a Roma, a mitjans de desembre, es realitzaven festes en honor a Saturn, al final de les quals els nens rebien obsequis de tots els majors. En una època posterior, quan encara no existia el mite de San Nicolás, ja hi havien altres tradicions, com la dels nens italians que rebien regals d'una fada anomenada Befana.

La llegenda actual
La llegenda que coneixem avui dia es va originar a principis del segle XX, a l'Hemisferi Nord. Segons aquesta, Santa Claus viuria en el Pol Nord al costat de la Senyora Claus i una gran quantitat de Follets nadalencs, que li ajuden en la fabricació de les joguines i altres regals que li demanen els nens mitjançant cartes. Per a poder transportar tants regals, Santa Claus els guardaria en un sac màgic i els repartiria a les 00:00h del dia 25 de desembre, en un trineu màgic volador, llençat per 9 rens nadalencs (Donner, Blitcher, Estel, Cupido, Brillant, Danzante, Centella i Guineu), liderats per Rodolf (Rudolph), un ren que il·lumina el camí amb el seu nas vermell i brillant. Santa Claus podria entrar a les llars dels nens transformant-se en una espècie de fum màgic, que es ficaria per la xemeneia o un altre orifici de les cases. Per esbrinar quins són els nens i nenes que veritablement es mereixen els regals, Santa Claus disposaria d'un telescopi capaç de veure a tots els nens del món; a més de l'ajuda d'altres éssers màgics que vigilarien el comportament dels nens. Així, si un nen s'ha comportat malament, qui ho vindria a visitar seria la carbonilla, i no Santa Claus; i com càstig, aquesta li regalaria un munt de carbó.

La imatge actual del Pare Noel

L’any 1931, l'empresa Coca-cola va encarregar al pintor Habdon Sundblom que remodelés la figura de Santa Claus, per fer-lo així més humà i creïble. En aquest sentit, cal aclarir que és solament una llegenda urbana la creença que el color vermell i blanc de Santa Claus té el seu origen en els espots que va realitzar la marca Coca-cola. Tot i que sí és cert que van contribuir a la popularització d'aquests colors i del mite mateix. Per tant, es considera que la campanya massiva de Coca-cola va ser una de les raons principals per les quals Santa Claus va acabar vestit de color vermell i blanc, encara que aquests publicistes no van ser els primers en representar-lo amb aquests colors.

Altres tradicions Nadalenques a Espanya
D’altra banda, com bé sabeu, a Espanya existeixen també uns altres costums i tradicions:
A Aragó i a Catalunya, un tronc "màgic", anomenat “caga-tió”, expulsa regals i dolços després de copejar-lo amb unes vares de fusta i entonar una clàssica cançó tradicional:

Caga tió,
ametlles i torró,
no caguis arengades,
que són massa salades,
caga torrons,
que són més bons.

Caga tió,
ametlles i torró,
si no vols cagar,
et donaré un cop de bastó.

Caga tió!

En canvi, als pobles de les valls basques i navarreses, els regals els porta un carboner anomenat “Olentzero”, un home gruixut, desarrapat, no gaire intel·ligent i de bon menjar que viu aïllat de la societat, dedicat a fer carbó vegetal en el bosc, que només baixa cap al poble per a aquestes festes. A aquest personatge tan peculiar, els nens i nenes li dediquen també una mena de cançó:

Olentzero joan zaigu (L’Olentzero se’ns ha anat)
mendira lanera (a treballar al mont)
intentzioarekin (amb la intenció)
ikatz egitera. (de fer carbó.)
Aditu duanian, (A l’assabentar-se de què)

negua heldu dala (ha arribat l’hivern,)
lasterka etorri da, (ha vingut corrents)
berri ematera. (a donar la notícia.)

Horra horra, (¡Heu aquí, heu aquí)
gure olentzero! (el nostre Olentzero!)
Pipa hortzetan duela, (Amb la pipa entre les dents)
eserita dago. (està assegut.)
Kapoiak ere baditu, (També té capons)
arraultzatxuekin, (amb ous,)
bihar meriendatzeko (per a berenar demà)
botila ardoakin. (amb una ampolla de vi.)

Olentzero, Buru handia, (Olentzero, capgròs)
entendimentuz jantzia. (vestit amb enteniment.)
Bart arratsean (Ahir a la nit)
edan omen du, (es deu haver begut)
hamar arroko zahagia. (un bot de deu arroves)
hau urde tripa haundia! (¡Ai quin porc panxarrut!)

TRALARARA TRALARARA...

Doncs bé, de ben segur que ara us haureu assabentat de nous aspectes d'aquesta tradició nadalenca que fins ara no coneixíeu, o no us havíeu plantejat!
Ara bé, vosaltres com espereu l'arribada del Pare Noel a la vostra llar? Heu rebut carbó alguna vegada? I ja sabeu que li demanareu aquest any?
D'altra banda, que us sembla la llegenda explicada? Creieu que tot això succeeix veritablement?
Comenteu i doneu les vostres pròpies opinions!

CASTANYADA i HALLOWEEN: nit del 31 d'octubre

La Castanyada és una festa popular de Catalunya que se celebra a la vigília de Tots Sants (nit del 31 d’octubre). Prové d'una antiga festa ritual funerària i consisteix en un àpat en què es mengen castanyes, panellets, moniatos i fruita confitada. La beguda típica de la castanyada és el moscatell. Pels volts d'aquesta celebració, les castanyeres venen al carrer castanyes torrades i calentes, i generalment embolicades en paper de diari.
Se sol representar la Castanyada amb la figura d'una castanyera: una dona vella, vestida amb roba pobra d'abric i amb mocador al cap, davant d'un torrador de castanyes per a la venda al carrer.


Cançò La Castanyera

Quan ve el temps de menjar castanyes,
la castanyera, la castanyera,
ven castanyes de la muntanya
a la plaça de la ciutat.
La camisa li va petita,
la faldilla li fa campana,
les sabates li fan cloc-cloc
i en ballar sempre gira així.

Altres festes molt semblants a la Castanyada que se celebren aquest dia en gairebé totes les zones de la Peninsula Ibèrica on abunden les castanyes són:

· Magosto: Festa tradicional gallega que dóna molta importància a la castanya i al foc.
· Magüestu: En aquesta festa asturiana, les castanyes s’acompanyen amb sidra dolça.
· Magosta: En Cantàbria la asadura de castanyes es coneix amb el nom de Magosta.
· Gaztainerre: Les castanyes rostides se sopen acompanyades per cargols o morokil (massa feta a força de farina de blat de moro).
· Chaquetía: En Extremadura, es denomina “chaquetía” o “chiquitía” al berenar que els dias 1 o 2 de novembre es realitza en el camp i es consumeixen fruits del temps com figues passos, nous, glans, magranes, castanyes... i també certes coques. En molts pobles els nois surten a demanar aquests productes de casa en casa.
· Calbote: Fa referència a la castanya asada i a la seva celebració en províncies de Zamora, Àvila, Salamanca, Càceres, Badajoz i Toledo.
· Magusto: El “magusto” és la celebració de la festa de la castanya en Portugal.


Halloween

El mot Halloween fa referència a la festivitat tradicional heretada de les celebracions d'origen celta, per tal prové d'una antiga festa ritual funerària com la castanyada.

Amb l'arribada del Cristianisme, s'establí el primer dia de Novembre com a Dia de Tots Sants. En aquell moment, el 31 d'octubre es convertí en All Saints Eve (vigília del Dia de Tots Sants). Aquestes paraules anaren derivant cap a All Hallows Eve, d'on va sortir la paraula Halloween.

Sabeu què vol dir “Hallow”?

Hallow és un mot que en anglès antic significa sant o sagrat.

En Halloween, és tradició que els nens vagin disfressats a les cases demanant caramels i dolços i dient la frase: “trick or treat” (truc o tracte). Doncs, si els adults els donen els caramels, s’interpreta que s’ha acceptat el tracte, però si pel contrari no els donen res, els nois i noies els faran una petita broma com llençar ous o espuma contra la porta de la casa. És una festa que se celebra als països anglosaxons, principalment a Canadà, Estats Units (en aquest temps es considera una festa d’aquest país), Irlanda i Regne Unit, no obstant actualment se celebra en quasi tots els països occidentals, incluit Espanya.

I vosaltres què celebreu la nit del 31 d’octubre, la Castanyada o Halloween? I quina preferiu? Per què?

ACCIÓ DE GRÀCIES: quart dijous de novembre

El Dia d'Acció de Gràcies (en anglès «Thanksgiving», que es pot traduir literalment com "donantgràcies") és una celebració tradicional d'Amèrica del Nord, exceptuant la zona de Mèxic.
La seva data pot variar en funció del lloc on ens trobem: als Estats Units se celebra el quart dijous del mes de novembre, encara que originalment es feia l'últim dijous; al Canadà, en canvi, se celebra el segon dilluns d'octubre.
Aquesta festa constitueix un gran festeig familiar, en el qual les persones es reuneixen amb els seus parents entorn a la taula, realitzant celebracions tradicionals, per tal de donar gràcies a Déu totpoderós per totes les seves benediccions i misericòrdies durant l'any.

Quina és la seva història?
La festa es troba íntimament relacionada amb els primers esdeveniments de la colonització anglesa en el Nou Món:
L’any 1620, un grup de colonitzadors protestants anglesos (que posteriorment serien coneguts sota el nom de Pilgrims) va viatjar a Amèrica a bord del vaixell Mayflower, doncs volien anar-se’n d’Anglaterra perquè desitjaven separar-se de l'Església establerta i adorar a Déu a la seva pròpia manera. Al mes de novembre, a finals de la tardor septentrional, aquests van desembarcar en la costa de Massachusetts (costa est dels Estats Units) complint els seus propòsits a l'establir la Colònia de Plymouth. Ara bé, el rigorós hivern en aquestes latituds els va prendre per sorpresa, amb la qual cosa no van tenir temps per a preparar-se per a les dures condicions de privació i fred. Per aquest motiu, del centenar de pelegrins que hi van anar, finalment només en van sobreviure la meitat, i els que van aconseguir sortir-ne vius va ser gràcies a l'ajuda i als aliments que els nadius de la zona, els indígenes Wampanoag, els van proporcionar. Llavors, a la tardor de 1621, ja establerts i amb la primera collita recol·lectada, els supervivents van decidir compartir els seus fruits amb els indis que els van ajudar quan ells no tenien recursos, en un gest d’amistat, convidant-los per a celebrar junts una festa en la qual van compartir galls dindis i gansos, blat de moro, llagostes, cloïsses, carabasses i fruites seques.
D’aquesta manera, el governador de la colònia va proclamar:
"Un día de dar gracias al Señor para que podamos de una manera más especial regocijarnos después de haber recogido el fruto de nuestro trabajo".

Però aquesta pacífica convivència amb els nadius va durar pocs anys, ja que la massiva afluència de colons europeus i l'ocupació creixent dels territoris dels indígenes els va portar a enfrontaments continus, el resultat dels quals va ser la gairebé total exterminació dels indis Wampanoag. Després de la cridada guerra del Rei Philip, el 1675, tan sols en van sobreviure 400.
Ara bé, tot i que la tradició data del 1621 i des de llavors s'ha anat celebrat d'una manera o d’una altra, la celebració com a dia de festa oficial és més recent:
Va ser a l’any 1795 quan el primer president dels Estats Units, George Washington, va proclamar la data com dia nacional d'Acció de Gràcies, argumentant que:
"es nuestro deber como personas con reverente devoción y agradecimiento, reconocer nuestras obligaciones al Dios todopoderoso, e implorarle que nos siga prosperando y confirmado las muchas bendiciones que de Él experimentamos..."
L’any 1863 Abraham Lincoln va declarar que la celebració es realitzés com a festa nacional dels Estats Units, escrivint una carta al congrés. No obstant això, no va ser fins el 1941 que el Congrés Federal va establir la data com a festa oficial.

En què consisteix exactament aquesta celebració?
La majoria de persones als Estats Units celebren aquesta festa amb reunions familiars en les seves llars, on preparen un banquet i és comú oferir una oració de gràcies.
El plat principal tradicional per al sopar és un gran gall dindi rostit (un element essencial en aquesta celebració), acompanyat amb un farciment fet de pa de blat de moro i sàlvia i cebes a la crema, tot això servit amb una gelea o salsa de nabiu vermell (en anglès "cranberry sauce"). A més, acostumen a servir-se plats de verdures, com ara les mongetes verdes (green bean casserole), la batata dolça i el puré de patata amb una salsa feta del suc del gall dindi; així com també una multitud de postres, essent els pastissos de carabassa, de poma i de pacana els més populars, tot i que també podem trobar budín de pruna, pastís de nou picada, suc de nabiu, llet i cafè.
Després del sopar, la diversió preferida és veure partits de futbol americà per la televisió o fer una migdiada.
Per tot això, la majoria dels negocis i oficines es troben tancats durant aquest dia, mentre que alguns magatzems, centres comercials, restaurants i bars romanen oberts.
D’altra banda, el divendres següent a la festa és fa la tradicional obertura de la temporada de compres nadalenques, dia conegut com Divendres Negre, ja que les botigues i comerços en general canvien els "nombres vermells" (símbols de pèrdues) pels nombres negres en els comptes, que són els desitjats.
Llavors, magatzems i botigues ofereixen preus de rebaixa i molta gent es reuneix en els centres comercials.
A més a més, durant aquest dia els carrers dels Estats Units es vesteixen de festa i s’organitzen una multitud d’exposicions, d’esdeveniments i de celebracions. Ara bé, d’entre tots destaca la gran desfilada organitzada per les botigues per departaments Macy's, als carrers de Manhattan, a Nova York, que atreu a milions de persones a l'avinguda Broadway per poder així veure els enormes globus gegants i presenciar les actuacions d'artistes convidats. Aquest dia és el que dóna inici a la temporada de rebaixes.

Per tot això, moltes persones pensen que el dia d'Acció de Gràcies és simplement el principi de les celebracions nadalenques, encara que d’altres, en canvi, el veuen com una meravellosa celebració que els permet tenir un llarg cap de setmana gaudint d'un suculent sopar, doncs, veritablement, el Dia d'Acció de Gràcies és la principal festa familiar dels Estats Units.

I vosaltres què opineu de tot això? Creieu què verdaderament cal donar gràcies a Déu per les seves benediccions? Penseu que hauríem de realitzar alguna celebració semblant aquí a Espanya?

RAMADÀ: novè mes del calendari musulmà

La següent tradició prové de l’islam i fa referència al ramadà. Teniu alguna idea en què consisteix?

Doncs, el ramadà és el novè mes del calendari musulmà i mes del dejuni obligatori de la religió islam. Es du a terme tots els dies d'aquest mes, des de que el Sol és a punt de sortir fins que es pon. El ramadà és obligatori per a tothom qui el pugui fer. Aquesta obligació constitueix el quart pilar sobre els que es basa l'Islam.

Heu de saber que el dejuni és l’abstinència total de tot allò que trenca amb la meditació (estat de concentració): menjar, beguda, dir i mirar el que no es degut...

Inici del dejuni

El mes de Ramadà, sagrat pels àrabs, correspon al novè mes del calendari lunar i comença el dejuni amb l'aparició de la lluna a la fi del Sha'ban (vuitè mes en el calendari lunar islàmic). Molts musulmans insisteixen a seguir la tradició de marcar l'inici del ramadà a primera vista, és a dir, observant el cel fins a percebre el primer creixent després de la lluna nova. Uns altres, es guien per la data i hora calculada per endavant per a cada zona o esperen l'anunci oficial d'algun organisme islàmic.

Qui ha de dejunar?

Han de dejunar les persones musulmanes adultes que siguin saludables, siguin homes o dones. Així doncs, els nens, els ancians dèbils, els enferms i les dones embarassades no han de dur a terme el dejuni.

Què han de fer al ramadà?

A part de mantenir el dejuni, els musulmans han de continuar fent els seus deures, és a dir, ser generosos, usar el siuák durant el dejuni (tros de branca d’arbre per respatllar les dents), llegir més el sagrat llibre Corán, reçar al menys cinc vegades mirant la Meca, donar almoines i visitar la ciutat la Meca. Realitzant aquests actes, els islams mostren gratitud i submissió al seu déu Al·là.

Les nits de Ramadà, que és quan poden menjar i beure, solen estar acompanyades per sopars festius entre familiars i amics en les quals hi ha sempre un menú més extraordinari de l'habitual, però l’acte principal és la renovació de la fe durant aquest període.

Tens un amic musulmà o coneixes alguna persona musulmana? Parla amb ella i explican’s la seva vivència en el mes del ramadà.
També podeu buscar informació sobre la cultura musulmana i després explicar el que heu trobat a classe.

SANT FERMÍ: del 7 al 14 de juliol

Segurament que més d’una vegada haureu escoltat una cançó que diu el següent:

"Uno de enero, dos de febrero,

tres de marzo, cuatro de abril,

cinco de mayo, seis de junio,

siete de julio, ¡SAN FERMÍN!

A Pamplona hemos de ir,

con una media, con una media,

a Pamplona hemos de ir

con una media y un calcetín."

Ara bé, realment sabeu a què fa referència? Coneixeu aquesta festivitat anomenada “Sant Fermí” de la qual es parla a la cançó? I aquest home, qui era? I per què s’ha d’anar a Pamplona?
No? No ho sabeu?
Doncs bé, no us amoïneu, perquè si seguiu llegint de ben segur que acabareu comprenent això i moltes altres qüestions que us heu pogut plantejar:

Els Santfermins és una festa que se celebra anualment entre els dies 7 i 14 de juliol i que té lloc a Pamplona, capital de la Comunitat Foral de Navarra, situada al nord d'Espanya.
Aquesta, com el seu propi nom indica, es fa en honor a Sant Fermí (Pamplona 272 – Amiens 303), un missioner cristià que va construir l’església local a Amiens, poble del qual va ser nomenat primer bisbe amb tan sols 24 anys. Ara bé, degut a l'oposició oficial a la doctrina cristiana, aquest va ser empresonat, doncs a més a més es va negar a cessar la seva prèdica, i, finalment, va ser decapitat als 31 anys d'edat.
Per això, el 7 de juliol de cada any, comença aquesta festa en el seu honor que, a Pamplona, se celebra amb una tancada de toros de fama internacional: els Santfermins. A més a més, actualment, aquest és patró de Amiens i Lesaca, i co-patró de Navarra (juntament amb San Francisco Javier).

ON ES TROBEN ELS SEUS ORÍGENS?
Els Sanfermins és el resultat d'una lenta evolució històrica, doncs els seus orígens es remunten a l'Edat Mitjana, amb tres celebracions independents: els actes religiosos en honor a Sant Fermí, des d'abans del segle XII; les fires comercials; i les corregudes de toros, ambdues documentades des del segle XIV.
Inicialment, els pamplonesos celebraven aquesta festivitat el dia 24 de setembre, però, cansats de les inclemències climatològiques de la tardor, l’any 1591 van decidir traslladar la festa del co-patró de Navarra, Sant Fermí, al 7 de juliol. Des de llavors, els Santfermins van evolucionant juntament amb la societat i, principalment, destaca que avui dia han perdut molt del seu component religiós, encara que la processó segueix sent multitudinària i presenta alguns moments especialment entranyables, com ara la jota que es canta al Sant en la Plazuela del Consell o el Agur jaunak, interpretat en el seu honor enfront de l'església de Sant Cernin, lloc on va ser batejat.

Així doncs, el seu origen es remunta a diversos segles enrere, encara que la fama mundial dels Santfermins és un fenomen recent, gràcies en gran part a la difusió que els va donar l’escriptor nord-americà Ernest Hemingway amb el seu llibre “Festa”. Per tant, actualment, estan considerats com una de les millors celebracions del món, al costat dels Carnavals de Rio de Janeiro i la Fira de la Cervesa de Munich, doncs es tracta d’unes festes realment molt singulars i, sense cap mena de dubte, de l'esdeveniment pel qual es coneix a Pamplona en el tot el món. Tant és així, que durant aquesta setmana de festes la població de Pamplona passa dels 190.000 habitants a més de 1.500.000 persones, degut al gran nombre de visitats que recull.
En aquest sentit, i per tal de poder gaudir de la

EN QUÈ CONSISTEIX AQUESTA CELEBRACIÓ?
Doncs bé, abans de que comenci pròpiament la setmana de festa, es produeix el “txupinazo”, és a dir, el llançament d’un coet. Això es porta a terme el dia 6 de juliol de cada any a les 12 del migdia, des de la balconada de l’Ajuntament de Pamplona, i serveix per a assenyalar l'inici de les festes de Sant Fermí. Aquest fet sol congregar a un gran nombre de públic i a més a més s’acostuma a retransmetre en directe per la televisió. L'origen d'aquesta tradició es troba a principis del segle XX i, en un primer moment, l’encarregat de disparar aquest coet era el president de la comissió municipal de festes. A partir de 1983, es va decidir que aquest llançament fos rotatori entre els diversos grups polítics, començant per l’alcalde o alcaldessa de la ciutat, i aquest criteri només es va trencar en els anys 2000 i 2001, quan es va atorgar la distinció del llançament al capità del Club Atlètic Osasuna (César Palacios) per aconseguir l'ascens a 1ª Divisió, i al president del Portland Sant Antonio (Fermín Tajadura) per la seva victòria en la màxima competició continental, la Copa d'Europa d'Handbol. D’altra banda, és també tradicional que la persona que dispara el “txupinazo” vitoreji prèviament a Sant Fermí i a les seves festes, pronunciant les següents paraules: “Pamplonesas, Pamploneses, ¡Viva San Fermín!. Iruindarrak, Gora San Fermín!"

Posteriorment, fins fa uns 17 anys, trobàvem el “Vals de Astrain”, més conegut sota el nom de "Riau, riau". Aquest es va fer popular en 1914, quan el carlista Ignacio Baleztena va tractar d'obstaculitzar el pas de la comitiva municipal, la qual es dirigiria cap a la capella de Sant Fermí per a celebrar les Vespres. Ara bé, per tal d'impedir la desfilada dels seus adversaris polítics, el que va fer va ser cantar el Vals de Astráin. Des de llavors, el dia 6, a primera hora de la tarda, milers de pamplonesos es concentraven enfront de l'Ajuntament i feien tot el possible per endarrerir l'arribada dels concejals a la cerimònia religiosa. Amb el pas dels anys, però, tot es va anar complicant i en nombroses ocasions l’acte va haver de ser suspès, doncs la comitiva gairebé no podia avançar, amb la qual cosa resultava impossible arribar fins a San Lorenzo, ja que a sobre cada vegada hi acudia més gent. Finalment, aquest “Riau riau” es va acabar convertint en un acte de protesta política que, sumat al vandalisme radical, va provocar la seva desaparició definitiva l’any 1991 (encara que el 1996 es va intentar realitzar un altre cop, però va ser un fracàs absolut). Per tot això, des d'aquest any, el “Riau-Riau” ha estat absent de les festes de Sant Fermí, doncs tot i que per iniciativa de clubs de jubilats s’està tornant a festejar, aquest encara no compta amb el suport de la corporació municipal.

Ara bé, el que fa dels Santfermins una festa singular són el seus “Encierros”, que consisteixen en una carrera d'uns 825 metres de recorregut pels carrers empedrats de la part vella de Pamplona i que s’ha de realitzar davant dels toros, per tal de conduir-los des dels corralets on han passat la nit fins a la plaça de toros. Per tant, aquests tenen un origen medieval: els pastors navarresos que portaven als toros de brega des de La Ribera Navarresa fins a la plaça major, els quals, a l’alba, entraven a la carrera acompanyats de gent que, a cavall o a peu, ajudava amb pals i crits a tancar els toros en els corrals. Amb el temps, a la fi del segle XIX, es va passar de córrer darrere d'ells per a ajudar a tancar-los, a córrer davant; i d’aquesta manera es va convertir en un costum popular.
Avui dia, aquestes tancades de toros tenen lloc tots els dies entre el 7 i el 14 de juliol i comencen a les 8 del matí, amb una duració mitja de 2 a 4 minuts, amb la qual cosa la manada (que està composta per 6 toros i 8 cabestres) realitza el trajecte complet a una velocitat de 25 km/h.
En aquesta data, els carrers de Pamplona s'omplen de milers de persones, unes armades de valor i altres inconscients del risc, disposades a córrer davant dels toros. Per això podem trobar pamplonesos de tota la vida i corredors experts, juntament amb centenars de turistes arribats de totes les parts del món, i moltíssims espanyols.
Lògicament, aquesta tradició comporta un gran perill, i alguns dels corredors acaben patint tota mena de ferides i cornades a causa d’algun toro que els ha acabat atrapant. Aquest perill augmenta encara més quan els participants de la carrera no fan cas a les indicacions dels experts, no coneixen les normes de seguretat bàsiques (com no aixecar-se immediatament en cas de caiguda i cobrir-se el cap amb els braços en posició fetal, sota risc de cornada greu per part dels toros) o es presenten al “Encierro” sense estar en bones condicions (com ara beguts, sense dormir o havent estat tota la nit anterior de festa amb els amics) tot i que també és cert que, en els darrers anys, l’aglomeració de la gent ha augmentat el risc també per als més experts.

En realitat, són pocs els que, a cop de periòdic, van guiant als toros, doncs la major part dels corredors (sobretot els no experimentats), corren a una certa distància. D’altra banda, trobem també uns mossos que fan de pastors (que es diferencien de la resta de participants gràcies a la seva vestimenta de color verd) en el cas que els toros es quedin ressagats i, pels que simplement volen gaudir de l’espectacle sense participar en la carrera, poden observar-ho tot tranquil·lament des dels closos de fusta que s'instal·len al llarg dels carrers (on cal situar-se 2 hores abans del començament), des d'alguna balconada privada (a preus bastant cars), o bé en la pròpia plaça de toros (on només cal pagar un mòdic preu els dies festius i els caps de setmana).

Finalment, com succeeix gairebé en totes les celebracions, els focs artificials posen el punt i final a les festes de Sant Fermí. Llavors, a les 11 de la nit del dia 14 de juliol, els visitants es preparen per a presenciar la cremada de la corresponent col·lecció pirotècnica des de la ciutadella, que dura uns 20 minuts.

ALTRES ACTIVITATS FESTIVES
Encara que la processó del dia 7, les Vespres de la tarda del dia 6 i el “Encierro” són els elements més coneguts dels Santfermins, són moltes les activitats previstes en aquests dies:
En primer lloc, cal subratllar que tots els dies pel de matí surt la comparsa de gegants i capgrossos (tradició nascuda a Pamplona que s'ha estès a altres punts d'Espanya), juntament amb els kilikis i zaldikos, que atreuen a nombroses famílies amb nens. A més, darrere de les quatre parelles de gegants (cada una de les quals representa a una raça del món i a un continent, tret d’Oceania) es troben els comparsers, els gaiters i els txistularis, els quals van marcant el seu pas. Acaben de completar la comparsa dos zaldikos amb cavalls de cartró, cinc capgrossos i set kilikis (capgrossos amb verga tova per a perseguir a nens i majors).
A l’última hora del matí, les quadrilles comencen a col·locar unes taules per a l'esmorzar, a un dels carrers de la part vella de la ciutat.
A la tarda, es produeix la desfilada de "cavallers en plaça": els “alguacilillos” i les “mulillas” van a la plaça de toros des de la Plaça del Castell, on l’ambient és festiu i la gent només es mostra impressionable davant actuacions especialment valentes. La sortida de les penyes forma ja part del ritual.
A la nit, la multitud prefereix gaudir dels focs artificials (en un concurs patrocinat per l’Ajuntament), mentre que els romàntics es queden amb el "encierrillo", veient com porten els toros que al dia següent hauran de córrer el tancament.

La música juga també un paper molt important en els Santfermins: des de les dianes de "La Pamplonesa" fins als pasdobles en les corregudes de toros, l'ambient musical és dominant. A més, cal afegir l'activitat de la Banda Municipal i els concerts organitzats per l'Ajuntament.
Tampoc podem oblidar l’himne oficial de Sant Fermí (fragment amb el qual vam començar aquesta explicació), una cançó imprescindible que és cantada durant la major part de les festes; així com el Pregó a Sant Fermí, una de les cançons més emotives de la festa, entonada pels mossos davant de la imatge de Sant, situada en una fornícula de la paret i envoltada de dues veles i dels mocadors de totes les penyes pamploneses; i el “Pobre de mi”, cançó que canten tots els mossos abans de la mitjanit del dia 14 de juliol, a la plaça central, per tal d’acomiadar-se de les festes de Sant Fermí: "¡pobre de mí, pobre de mí, que se han 'acabau' las fiestas de San Fermín!".

Actualment, aquesta tradició pamplonesa està rebent tota mena de crítiques, tant per part de la societat espanyola com per altres països, queixant-se del maltractament que pateixen els toros durant la celebració d’aquesta festivitat. Vosaltres què en penseu? Creieu que s’hauria d’acabar amb aquesta tradició o, si més no, modificar-la per tal de què els animals no rebessin un tractament tan vexatori?
D’altra banda, us sembla una celebració massa arriscada, que pot posar en perill la vida d’algunes persones?I vosaltres, serieu capaços de participar en un “Encierro”, corrent davant de la manada de toros?

SANT JOAN: nit del 23 i 24 de juny

Arribem a l'esperat dia de Sant Joan!
Això vol dir, inici de l'estiu i final de curs!

Segur que molts de vosaltres ho celebreu tirant petardos, oi?

Doncs bé, la Revetlla de Sant Joan també és anomenada popularment la Nit del Foc o la Nit de les Bruixes.
No és gens clar l'origen d'aquesta celebració. Hi ha qui veu un origen pagà anterior en el cristianisme. En canvi, n'hi ha que li veuen un origen burleta i alegre en el fet que és la nit més distant a la del Nadal i, per tant, hauria de ser la nit més maleïda i estimada pel diable.

En aquesta nit, per sopar, és habitual de fer reunions familiars o bé d'anar a alguna festa popular amb taules preparades a la vora d'una foguera. Llavors es menja tota mena de coques. A Catalunya i al País Valencià, la més habitual és la coca de Sant Joan de pa de pessic i fruita confitada, però també se'n fan de recapte, de llardons, pinyons i de moltes altres menes. Antigament, les coques per aquesta diada eren rodones amb un trau al mig, la qual cosa es podria relacionar amb alguna mena d'antic ritus solar. Avui en dia, la talla estàndard sol ser canònica, o sigui que fa el doble de llarg que d'ample.




La base de la festa són les danses. Aquestes són utilitzades per atreure els genis bons, per créixer els vegetals i espantar els genis dolents; alters pràctiques dela festa major també s'utilitzaven per estimular els vegetals i foragitar els mals esperits, com els balls de bastons, les curses pels camps i les torres que aixecaven els ballaires en finalitzar un ball.


Avui dia és un costum montar un envelat. Per sort aquest costum encara es manté en molts indrets. Dins del gran envalat podem trobar una orquestra, música en viu, i músics i probablement coneguin i toquin els balls que més vénen de gust a les parelles.

El 23 de juny és el dia en què els pobles han celebrat sempre el solstici d'estiu, que és el moment de l'any en què el Sol està en el seu punt més alt, en el zenit; en el moment de l'any en què el Sol és visible per més espai de temps i, per tant el moment de l'any en què el Sol ha escalfat més temps la Terra. Si la claror i l'energia del Sol donen viada, és en aquesta nit quan tota la Terra es presenta amb la seva màxima esplendor i amb totes les seves virtuts:

Les herbes remeieres: els romans sortien a collir la berbena (el gram negre) d'on la festa pren el nom. Aquesta herba proporcionava riqueses i ventura a qui l'havia. És costum recollir herbes aquesta nit; totes cobren virtuds guaridores si a mitjanit ens freguem amb elles la zona afectada.

· L'aigua: estirar-se nu damunt la rosada o banyar-se a la mar o al riu enforteix i embelleix el cos.

· La terra: Les pedres ballen aquesta nit; segons sembla, la muntanya de Montserrat balla tota sencera.

A les muntanyes, fa temps s'encenien fogueres, com encara avui es fa tot partint de la Flama del Canigó, que és com un símbol d'aquest cim que s'entén cap a tots els indrets de Catalunya per donar inici a totes les fogueres.

L'origen de les fogueres es troba en el desig d'imitar i regenerar el foc del Sol i de conjurar les sequeres per assegurar així una bona gràcia per part dels genis dels elements: l'aigua, la terra, el vent i el foc.

Al voltant del foc s'han ballat danses ( com els planetes al voltant del Sol ), la majoria de balls amb la intenció de fer créixer el foc amb l'aire que la dansa aixeca.

Les danses són ballades, sense acompanyament instrumental. En llocs on no es balla al voltant del foc es fa en un ball públic. En aquesta nit és costum de menjar coca.



Vosaltres, com celebreu aquesta tradició tan popular a la nostra terra?

SANT JORDI i DIA DEL LLIBRE: 23 d'abril

Com bé sabeu, l’heroi Sant Jordi va ser un militar romà que va esdevenir molt popular en l’Edat Mitjana i per aquest motiu, és un dels sants més venerats en les diferents creences cristianes i fins i tot en el món musulmà. A més, Sant Jordi és el patró de diverses nacions i territoris, entre els quals hi ha Catalunya, Aragó, Càceres, Alcoy, Portugal, Anglaterra, Rússia, Grècia, Geòrgia, Bulgària, Etiòpia, etc. Per això, el 23 d’abril (dia que el cavaller va morir), es commemora la seva mort.

A continuació, possem un vídeo de la llegenda de Sant Jordi que tots coneixeu, en forma de conte breu.



Cal dir que aquesta llegenda la va escriure Iacopo da Varazze al segle XII en la seva obra "La Llegenda Àuria". Es va escampar per tota Europa fins arribar a tota la Corona d'Aragó.

El 23 d’abril podeu representar la llegenda de Sant Jordi davant de tot el col·legi amb els decorats i les disfresses adients per aquesta història!

Celebració de Sant Jordi

Tradicionalment, a Catalunya, la Diada de Sant Jordi és el dia dels enamorats, i és costum que les parelles i també les persones estimades es regalin una rosa i un llibre. La diada té un caire reivindicatiu de la cultura catalana i molts balcons s'engalanen amb la senyera (bandera de Catalunya). A tota Barcelona es venen llibres i roses, però és a La Rambla on l'event arriba a la seva màxima expressió. És tradicional promoure la venda de llibres amb signatures dels autors i fent un descompte al preu de venda. Les llibreries properes a Plaça Catalunya estan plenes de gom a gom i obren fins i tot si es diumenge.

A Aragó, on el patró també és Sant Jordi, es celebra el dia de la comunitat que, a més, és festiu.


Dia Internacional del Llibre

El 23 d’abril, també és el Dia Internacional del Llibre, declarat per la UNESCO (Organització de les Nacions Unides per l’Educació, la Ciència i la Cultura). És una festa que commemora els llibres i els drets d’autor i pretén fomentar la lectura, la indústria editorial i la protecció de la propietat intel·lectual. Es celebra des de 1996 en més d’un centenar de països. En Espanya es compren i regalen tota mena de llibres.

Sabieu què la tradició d’intercanviar roses i llibres a Catalunya en aquesta data, esdevenint una de les jornades populars més celebrades, va ser un dels arguments utilitzats per la UNESCO per declarar el 23 d’abril el Dia Internacional del Llibre?

En diversos països de parla castellana, com Cuba, se celebra aquest dia com el Dia de l'idioma. I altres països, realitzen actes semblants en altres dates. Al Regne Unit i Irlanda, per exemple, el primer dimarts de març realitzen l’anomenat “World Book Day” (Dia Mundial del Llibre).

Cal dir que cada 23 d’abril, diferents capitals de països del món, esdevenen capital del llibre, realitzant durant l’any diverses activitats culturals relacionades amb els llibres. Al 2001 es va anomenar Madrid Capital Mundial del Llibre.


Expliqueu com celebreu aquesta diada i dia del llibre. Per exemple, dieu si els vostres pares us regalen un llibre o una rosa, o si aneu a la Rambla de Barcelona a veure les parades de llibres…

FIRA D'ABRIL DE SEVILLA

Segurament que al vostre poble o ciutat se celebra, com a mínim un cop l’any, alguna mena de fira on podeu gaudir pujant a tota mena d’atraccions i intentat aconseguint guanyar alguna joguina o premi en les clàssiques paradetes i tómboles. De la mateixa manera, també n’haureu sentit a parlar de la Fira d’Abril de Sevilla, un esdeveniment conegut arreu d’Espanya.
Ara bé, sabeu per què? Coneixeu què és el que té aquesta fira d’especial que la fa tan popular i destacada?
A continuació, doncs, farem una ullada a aquest esdeveniment amb la finalitat de què el coneixeu una mica més a fons. De ben segur que us quedareu sorpresos amb la seva espectacularitat!
Popularment, es coneix com a “Fira d’Abril” al conjunt de casetes i atraccions que s’instal·len per a la celebració de la festa local de Sevilla, una ciutat situada al sud d’Espanya. Originàriament, però, els romans feien servir la paraula “fira” per fer referència a aquells dies de festa i de descans que eren dedicats al culte religiós.
En un primer moment, la Fira d’Abril de Sevilla era ramadera i només comptava amb un total de 19 casetes, però aquesta va obtenir un èxit tan gran que pocs anys després van haver de diferenciar un espai per a la mercaderia del bestiar i un altre per a la diversió, allargant també la seva duració (doncs dels 3 dies que tenia inicialment, s’ha passat als 7 que en té actualment).
Així doncs, durant la setmana que dura la fira, Sevilla s’omple de casetes (aproximadament hi ha unes 1042), que reben la visita de milers de persones foranes i d’aquell mateix indret, on els seus propietaris acullen als seus amics, familiars, coneguts i convidats que, en un ambient amigable i feréstec, són invitats a tastar els aliments i menjars típics de la regió (com ara el peix, el pernil ibèric o de Jabugo, els llagostins de Huelva, cigrons amb bacallà, pebrots fregits, salmorejo i la truita de patates), així com també el vi de Jerez, camamilla de Sanlúcar, cervesa o el “rebujito”, uns dels principals plaers dels quals pot gaudir tot visitant. Al mateix temps, aquests estan acompanyats per un ambient musical molt típic d’aquell indret, com són les sevillanes, tot i que també podem trobar altres danses, orquestres, ballarins i cantants famosos.
L’únic element de transport permès en el recinte de la fira és el carruatge de cavalls, a excepció dels vehicles de sanitat, auxili i seguretat pública. Com és una festa de tradició ramadera, els toros no poden faltar, per això se celebra paral·lelament (des d’una setmana abans del començament de la fira) el cicle taurí en la Real Maestranza de Cavalleria, on es dóna cita als millors matadors del moment i a les millors ramaderies espanyoles.

D’altra banda, tampoc podem oblidar el que més us agrada a vosaltres: les típiques atraccions destinades per als més petits, les quals es troben situades en l’anomenat “Carrer de l'Infern", on s’instal·len al voltant d’unes 500, carrer pel qual també passegen tota mena de pallassos i “altres feres”, amb la finalitat de temptar al públic i cridar la seva atenció cap a les diferents atraccions.
A més a més, cada dia de la setmana acostumen a tenir lloc tota una sèrie d’esdeveniments determinats, els quals es solen produir any rere any. Aquests són els següents:

Dilluns: els socis es reuneixen a les casetes, que s’inauguren amb el tradicional “sopar del pescaíto”. Posteriorment, l’alcalde de la ciutat porta a terme “el alumbrao", és a dir, que dóna llum a la Portada (porta oficial que dóna entrada a la fira i que cada any està dedicada a algun esdeveniment important o a un monument de la ciutat) i a varis milers de bombetes i farolets de diferents colors, que il·luminaran els carrers del recinte durant la nit, fins les 3 de la matinada. D’aquesta manera, s’inicia la setmana gran i festiva de Sevilla.
Dimarts: s'organitzen els esmorzars entre amics, companys de treball i empreses, i també tenen lloc els actes oficials. La il·luminació dura fins a les 3 de la matinada.
Dimecres: es el dia central de la Fira, per això les bombetes s’apaguen una hora més tard.
Dijous: dia en el qual l’afluència de persones augmenta considerablement. Per aquest motiu, també puja el nombre de carruatges de cavalls que circulen per la fira, i aquesta roman encesa fins a les 5 de la matinada.
Divendres: la fira és freqüentada per un gran nombre de visitants (arribant fins i tot al milió), molts dels quals són famosos del món de l'espectacle, de la noblesa i altres persones molt conegudes popularment.
Dissabte: és el segon dia de més afluència. Per això, els sevillans acostumen a quedar-se descansant a casa seva, ja que d’aquesta manera deixen més espai per a les persones que vénen des d’altres ciutats o països. L'horari de l’'enlluernament s’allarga fins a les 6.
Diumenge: és l’últim dia de la fira. La Maestranza s'omple de la ramaderia Miura, uns toros que són molt coneguts per la seva envergadura. A les 12 de la nit, s’apaguen totes les bombetes i els farolets, donant pas a l’esclat dels focs artificials, al costat del riu, el qual posarà el punt i final a la setmana de fira.

Un cop que heu pogut conèixer millor la Fira d’Abril de Sevilla, què us ha semblat? Creieu que és molt diferent a les altres fires a les quals acostumeu a anar vosaltres? Realment us sembla mereixedora de tant d’èxit?
D’altra banda, us agradaria poder anar alguna vegada? O ja hi heu estat? Si és així, volem que ens expliqueu la vostra opinió!